Blog de Psicologia
D'Adrià Cabestany
El teu espai de psicologia, benestar i calma.
Psicologia i natura: afrontar un camí ple de fang
L'art de continuar caminant quan no és fàcil
Hi ha moments a la vida en què avançar se sent exactament com caminar per un sender ple de fang després de la pluja: res flueix, tot reslisca i cada pas exigeix més atenció de l’habitual. No és l’escenari que havíem imaginat, ni el que desitjàvem… però és el que tenim al davant.
Des de la psicologia, sabem que aquests moments no són l’excepció, sinó part del procés humà. I, així i tot, solem viure’ls com un error, com un senyal que alguna cosa no va bé o que ens hauríem de quedar quiets fins que tot torni a estar “en ordre”.
Aquest article és una invitació a revisar aquesta idea.
Quan la vida no ofereix condicions ideals
Ens han ensenyat, de forma subtil però constant, que primer cal estar bé per avançar; que necessitem claredat, motivació, ànim i seguretat. Com si el moviment només fos legítim quan el terreny és ferm i tot està sota control.
Però l’experiència clínica ens mostra una altra realitat: moltes persones comencen a moure’s sense estar bé. Amb dubtes, amb cansament, amb por. I, així i tot, avancen.
No perquè no els pesi el que senten, sinó perquè aprenen a sostenir-ho mentre caminen.
El fang com a metàfora de la psicologia a la natura
El fang no és només una dificultat externa. En teràpia sol prendre la forma d’emocions incòmodes que preferiríem no sentir, pensaments que ens fan dubtar de cada pas, etapes de confusió o desànim, o decisions que no arriben quan «haurien de fer-ho».
El problema no és que aparegui el fang. El problema és esperar que desaparegui per començar a viure.
Quan caminem per un sender ple de fang, no lluitem contra el terra. Ajustem el ritme. Prestem atenció. Acceptem que avui no s’avança igual que ahir.
Això mateix és un aprenentatge terapèutic profund.
Avançar no és forçar-se: és adaptar-se
Des d’una mirada psicològica respectuosa, avançar no significa empènyer-se ni exigir-se més. Significa escoltar què està passant a dins mentre seguim en moviment. Notar la respiració quan el pas es torna incert. Triar conscientment la direcció, encara que el terreny no acompanyi.
Aquest tipus d’avanç no és espectacular, però és profundament transformador. És el tipus de moviment que construeix confiança interna, pas a pas.
La natura com a espai terapèutic
La natura no promet comoditat. No s’adapta als nostres estats d’ànim ni suavitza el terreny perquè tot resulti fàcil. I precisament per això és un entorn terapèutic tan potent.
Caminar a la natura ens confronta amb la realitat: amb el que hi ha, amb el que sentim, amb els nostres límits i recursos. Sense filtres. Sense exigències d’estar bé.
Des de la psicologia, aquest contacte facilita la regulació emocional, la presència corporal, la presa de consciència i la connexió amb el propi ritme intern. No es tracta de «sentir-se millor» ràpidament, sinó d’aprendre a estar amb el que és.
No cal estar bé per començar
Una de les creences que més bloquegen els processos de canvi és aquesta: «Quan estigui millor, llavors començaré».
L’experiència terapèutica mostra el contrari: moltes vegades comencem… i això és el que ens permet estar millor.
No cal una motivació perfecta. No cal una claredat absoluta. No cal haver fet res de semblant abans.
Només cal disponibilitat per experimentar, per provar, per caminar amb el que hi ha.
Caminar acompanyat: el valor del procés compartit
En teràpia, i especialment en espais grupals, apareix una cosa essencial: no caminem sols.
Compartir el procés, veure que altres persones també trepitgen fang, també dubten i també avancen al seu ritme, redueix l’autoexigència i augmenta la sensació de sosteniment.
La psicologia no va d’eliminar les dificultats, sinó d’aprendre a relacionar-nos-hi d’una forma més amable i conscient.
A vegades, la millor teràpia comença amb un pas incòmode
La vida no sempre ofereix camins secs i clars. Però fins i tot en el fang hi ha moviment, aprenentatge i direcció.
A vegades la lliçó no arriba en una consulta tancada, sinó en un sender ple de xipolls, en una respiració conscient, en una decisió petita però honesta: continuar caminant.
Una experiència real al camí
Això no és només una metàfora. En la nostra última sortida a la natura havia plogut i el camí estava ple de fang i xipolls. Les condicions no eren les ideals, però així i tot vam decidir seguir endavant.
Vam caminar més a poc a poc, amb atenció plena, adaptant-nos al terreny. Ningú anava perfecte, però el grup va continuar unit. I va ser precisament això el que va fer l’experiència tan valuosa.
No a pesar del fang, sinó gràcies a ell. Perquè ens va permetre viure una cosa essencial: continuar caminant encara que no tot estigui al seu lloc.
Si sents que estàs travessant un moment així a la teva vida i t’està de gust una experiència que t’acompanyi i t’enriqueixi des d’on ets ara, et convidem a la pròxima sortida a la natura.
Vine a viure l’experiència a la natura. - O escriure’m per WhatsApp al 651 62 15 97.
Caminant pel fang aprens que sanar no és forçar el pas. És permetre que el teu cos recuperi el seu propi equilibri fins que se senti segur per deixar de barallar-se contra el camí.
Si necessites un cop de mà, pots escriure’m al 651 621 597 o a [email protected].
I si estàs a punt per fer el pas, accedeix a la valoració.